Back حرب أذن جينكنز Arabic Guerra del Asientu AST Война за ухото на Дженкинс Bulgarian Brezel skouarn Jenkins Breton Válka o Jenkinsovo ucho Czech War of Jenkins’ Ear German War of Jenkins' Ear English Guerra del Asiento Spanish Jenkinsi kõrva sõda Estonian Anglo-espainiar Gerra (1739-1748) Basque

Guerra de l'Orella de Jenkins

Infotaula de conflicte militarGuerra de l'orella de Jenkins
Guerra de Successió Austríaca

Teatre d'operacions de la Guerra de l'orella de Jenkins
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
EpònimRobert Jenkins Modifica el valor a Wikidata
Data1739-1748
LlocVirregnat de Nova Granada Modifica el valor a Wikidata
CausaJenkins's Ear (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ResultatStatu quo ante bellum i Tractat d'Aquisgrà
Bàndols
Imperi britànic Gran Bretanya Regne d'Espanya Regne d'Espanya
Comandants
Imperi britànic Robert Walpole
Imperi britànic Conde de Wilmington
Imperi britànic Edward Vernon
Imperi britànic Chaloner Odle
Imperi britànic George Anson
Imperi britànic Charles Knowles
Imperi britànic Thomas Wentworth 		Regne d'Espanya Felip V
Regne d'Espanya Sebastián de Eslava
Regne d'Espanya Blas de Lezo
Regne d'Espanya Manuel de Montiano
Regne d'Espanya Andrés Regio
Cronologia


La Guerra de l'orella de Jenkins fou un conflicte bèl·lic que va durar de 1739 a 1748, en el qual s'enfrontaren les flotes i tropes del Regne de la Gran Bretanya i del Regne d'Espanya principalment a l'àrea del Carib. Pel volum dels mitjans emprats per ambdues parts, per l'enormitat de l'escenari geogràfic en el qual es produí, i per la magnitud dels plans estratègics d'Espanya i Anglaterra, la Guerra de l'Orella de Jenkins pot ésser considerada com una veritable guerra moderna.[1]

A partir de 1742 el conflicte es convertí en part de la Guerra de Successió Austríaca, la qual finalitzà en la zona americana amb la derrota anglesa i la tornada a l'statu quo previ a la guerra. L'acció més significativa de la guerra fou el Setge de Cartagena d'Índies de 1741, en el qual fou derrotada una flota britànica, formada per 186 naus i quasi 28.000 homes, per una guarnició espanyola composta per uns 3.500 homes i 6 navilis de línia.

Durant el conflicte, a causa de la gran superioritat numèrica i de mitjans d'Anglaterra respecte a Espanya, va esdevenir decisiva l'extraordinària eficàcia dels serveis d'intel·ligència espanyols, que aconseguiren d'infiltrar agents a la Cort londinenca i al Quarter General de l'Almirall Edward Vernon. El pla general anglès així com el projecte tàctic de la presa de Cartagena d'Índies foren coneguts per la cort espanyola i pels comandaments virregnals amb prou temps per reaccionar i avançar-se als britànics.[2]

El nom curiós que té, encunyat per Thomas Carlyle, fa referència a la captura per part d'un guardacostes espanyol d'un vaixell contrabandista comandat pel pirata anglès Robert Jenkins, el 1731.[3] Segons el testimoni del mateix Jenkins, que va comparèixer a la Cambra dels Comuns del Regne Unit el 1738, com a part d'una campanya bel·licista per part de l'oposició parlamentària contra el Primer ministre del Regne Unit Robert Walpole, el capità espanyol, Julio León Fandiño, que va capturar la nau, li va tallar una orella dient-li (segons testimoni de l'anglès): «Vés i digues al teu rei que el mateix li faré, si com tu gosa fer el mateix». A la seva compareixença Jenkins va denunciar el cas amb l'orella a la mà, i Walpole es va veure obligat a contracor a declarar la guerra a Espanya el 23 d'octubre de 1739.

  1. ↑ Albi de la Cuesta, 1987, p. 37.
  2. ↑ Batista González, pp. 348
  3. ↑ Leitch, Wright, J.. Anglo-Spanish Rivalry in North America (en anglès). University of Georgia Press, 1971, p. 87. ISBN 0-8203-0305-4. 

Developed by StudentB